Hora de sortir al pati. El pitjor moment del dia. Com sempre intento fer-me el despistat per l’aula però la mestra m’obliga a sortir fora: “Vinga, Toni, surt a fora que fa molt bon dia i podràs jugar amb els teus amics!” em diu amb un somriure forçat. Amics? Si com a mínim sortissis al pati a jugar amb nosaltres sabries que no en tinc d’amics – penso per dins – “Sí, sí, ara mateix surto” – li dic.
Un cop a fora tot té un color pàl·lid i només s’escolten crits de nens. Jo faig el meu passeig rutinari que inclou veure com tots els grups em miren amb cara de fàstic i es giren al mateix temps que em veuen passar. És talment com si es tractés d’una coreografia assajada. I en mi, de nou, la sensació de rebuig que em buida l’estómac. Constatar, una vegada més, que ningú m’estima ni vol jugar amb mi. I el sentiment horrible de no saber-ne ni el motiu, ni quan o què hi posarà fi. Si és que mai té un final…
Assegut en un racó del pati veig en Roger que s’apropa cap a la meva zona. És nou al cole. Ha vingut aquesta setmana perquè els seus pares s’han traslladat al poble. Li ha tocat seure el meu costat, ja que és la cadira que sempre està buida, i aquests dies li he explicat coses de l’escola i de la classe perquè es pogués posar ràpidament al mateix ritme de tots.
Va caminant pel pati amb altres companys. Porta una pilota a les mans. S’atura a prop meu i em mira. Em somriu i ve decidit cap a mi. “Ei, estem organitzant un torneig. Vols jugar?” em proposa mantenint el somriure. “Vés-te’n a la merda i deixa’m en pau. I para de fer-te el simpàtic, al final em deixaràs sol com tota la resta.” Li responc.
I mentre en Roger marxa amb cara de no entendre res, penso que jo encara m’entenc menys…
