Privilegiats

Privilegiats
La por ens mou i ens fa estar quiets però sovint la por ens mou per mantenir-nos quiets. Ben quiets dins les parets del nostre benestar.
Beneïda quietud quan ens tapa un mar remogut.
Com ens indigna veure números morint al Mediterrani, com ens interpel·la posar-hi noms, cares, pors i somriures. Somriures que ens uneixen tant que et xoca el que pot arribar a separar un paper.
Maleïda quietud la de qui espera per poder-se moure.
Els somnis mouen les nostres vides. I davant una vida difícil, somnis senzills. Que bé es viu somiant en privilegi. I que bé es viu preservant el privilegi.
Perquè des de la quietud, reconeguem-ho i reconeguem-nos, seguim privilegiant-nos.

La mateixa pedra

La mateixa pedra

La vida s’entesta a fer-nos topar sempre amb la mateixa pedra. I diuen que l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra però jo trobo que hi ha masses pedres com per no entrebancar-nos-hi. I sí, és cert, ho hem de treballar i dels mals moments se n’aprèn… però la sensació de tornar a ser una altra vegada al punt de sortida desespera. Veure com tots els esforços de tants dies per avançar són pols a la primera ventada és tan angoixant com la lentitud a la que s’avança.

Avui em posaria a dormir i que m’avisin quan tot hagi passat. I això que en prou feines sé què és el que ha de passar.

 

Calleu!

Calleu!

Ha arribat l’hora, haig de marxar.
Però, llavors, el cor comença a bategar-me a un ritme més ràpid del que sóc capaç de respirar i, de nou, les veus inconscients del meu cap m’omplen de tots els temors imaginables i algun que encara està per crear: “No ho podràs fer”, “faràs el ridícul”, “què diràs quan hi siguis?”, “i si et fan una pregunta estranya?”, “i si es riuen de tu?”, “com vols agradar-los?”…
Tot és tan irracional i en sóc tan conscient com incapaç de fer-ho callar. Els esforços per controlar-me són en va i em paralitzo.

No hi vaig.
He perdut.
Una altra vegada.

Quiet

Quiet

Estic corrent. Amb tota la força que em permet el meu cos. Intentant arribar més lluny. Però cada vegada puc avançar menys, la fatiga arriba a les cames, vaig desaccelerant i, mica en mica, una corda elàstica lligada a la meva cintura em fa tornar al lloc d’on havia sortit. De què serveix tant d’esforç?

Però necessito tornar-hi. Sentir-me útil. I actiu. Notar que estic treballant i esforçant-me cada dia per ser més a prop. Perquè crec, crec fermament, que un dia sabré com fer-ho. I ho intento. Més intens que mai… Però, una vegada més i com sempre, torno allà on era. I em desespera. I ploro. Cansat de ser al mateix lloc tot i l’esforç. De veure que sempre desisteixo i retorno al lloc de sortida. D’observar-me, altra vegada, mirant, de lluny, cap a on no aconsegueixo arribar. I penso si mai hi arribaré. I si el que estic fent serveix per arribar. Però pensar-ne les respostes m’esgota més que la fatiga i hi torno. Perquè sóc conscient que no sóc l’únic que corre cada dia per acabar tornant al mateix lloc.

Núvol gris

Núvol gris

Un núvol gris s’instal·la sobre teu. Té una forma que et resulta familiar, et sembla haver-lo vist altres vegades. Llavors, de sobte, et torna a provocar aquella emoció que t’estreny la gola i et regira l’estómac i, en aquell moment, el reconeixes. El núvol és sobre teu. Altra vegada. Però aquesta vegada és tant gros que ocupa tot el cel. I això et regira més l’estómac, t’estreny més la gola i comences a notar que se t’omplen els ulls d’un líquid familiar. I ets sents trist, sí. I et vols posar a córrer per sortir-ne però no en trobes el final. I et fa ràbia seguir veient aquest núvol gris sobre teu i no saber-ne fugir. Una altra vegada. I tot i això segueixes corrent, perquè ho prefereixes a quedar-te quiet i mirar cap al núvol. Et sembla que anant més ràpid arribes abans a la solució. Però no ho aconsegueixes. Tampoc aquesta vegada. Perquè els núvols són lents i, per més que no ens agradin, a vegades s’hi queden una bona temporada. Una altra bona temporada de núvols grisos.

Sortir al pati

Sortir al pati

Hora de sortir al pati. El pitjor moment del dia. Com sempre intento fer-me el despistat per l’aula però la mestra m’obliga a sortir fora: “Vinga, Toni, surt a fora que fa molt bon dia i podràs jugar amb els teus amics!” em diu amb un somriure forçat. Amics? Si com a mínim sortissis al pati a jugar amb nosaltres sabries que no en tinc d’amics – penso per dins – “Sí, sí, ara mateix surto” – li dic.

Un cop a fora tot té un color pàl·lid i només s’escolten crits de nens. Jo faig el meu passeig rutinari que inclou veure com tots els grups em miren amb cara de fàstic i es giren al mateix temps que em veuen passar. És talment com si es tractés d’una coreografia assajada. I en mi, de nou, la sensació de rebuig que em buida l’estómac. Constatar, una vegada més, que ningú m’estima ni vol jugar amb mi. I el sentiment horrible de no saber-ne ni el motiu, ni quan o què hi posarà fi. Si és que mai té un final…

Assegut en un racó del pati veig en Roger que s’apropa cap a la meva zona. És nou al cole. Ha vingut aquesta setmana perquè els seus pares s’han traslladat al poble. Li ha tocat seure el meu costat, ja que és la cadira que sempre està buida, i aquests dies li he explicat coses de l’escola i de la classe perquè es pogués posar ràpidament al mateix ritme de tots.

Va caminant pel pati amb altres companys. Porta una pilota a les mans. S’atura a prop meu i em mira. Em somriu i ve decidit cap a mi. “Ei, estem organitzant un torneig. Vols jugar?” em proposa mantenint el somriure. “Vés-te’n a la merda i deixa’m en pau. I para de fer-te el simpàtic, al final em deixaràs sol com tota la resta.” Li responc.

I mentre en Roger marxa amb cara de no entendre res, penso que jo encara m’entenc menys…

Això s’enfonsa…

Això s’enfonsa…
Traiem aigua del vaixell. Ho fem el més ràpid que sabem però l’aigua no para de pujar. Això s’enfonsa… Ens porten nous cubells però seguim sobrepassats i estem al límit. Per sort, ve una persona més a ajudar-nos i sembla que per un moment respirem, però al cap de poc el nivell de l’aigua torna a pujar i mica en mica ens anem enfonsant.
Estem esgotats. La gent fa aquella cara que barreja la fatiga, amb l’avorriment de la rutina i la desesperació de no veure-hi un final. Però no podem aturar-nos o ens enfonsarem. I seguim traient aigua del vaixell sense parar.
I de sobte, un dels nois pregunta: I si mirem per on entra tota aquesta aigua? Algú ha pensat com aturar-ho?
I llavors el més vell del grup respon: noi… aquí això no es pregunta, només traiem aigua del vaixell.

Assegut al llit

Assegut al llit
Em desperto. Altra vegada. I, com sempre, són tot just els volts de la 1. Aquella hora a la que tornaves quan sorties a sopar amb els teus amics o tornaves tard d’un viatge de feina. Quan jo em despertava i et veia assegut al llit traient-te la samarreta. Llavors amb una veu tènue et preguntava com havia anat, però estava tant endormiscada que en prou feines podia escoltar la resposta.
Però notava perfectament com m’abraçaves. Recordo com m’acompanyava la teva escalfor tota la nit, fins que la primera llum del sol ens feia canviar els papers i, llavors, era jo la que seia al llit posant-me la samarreta. Et feia un petó i et desitjava que t’aprofitessin les hores extres de son.
I ara, una nit més desperta en aquesta mala hora. Com si esperés trobar-te assegut al llit, quan sé que no t’hi tornaré a veure mai més…