Ha arribat l’hora, haig de marxar.
Però, llavors, el cor comença a bategar-me a un ritme més ràpid del que sóc capaç de respirar i, de nou, les veus inconscients del meu cap m’omplen de tots els temors imaginables i algun que encara està per crear: “No ho podràs fer”, “faràs el ridícul”, “què diràs quan hi siguis?”, “i si et fan una pregunta estranya?”, “i si es riuen de tu?”, “com vols agradar-los?”…
Tot és tan irracional i en sóc tan conscient com incapaç de fer-ho callar. Els esforços per controlar-me són en va i em paralitzo.
No hi vaig.
He perdut.
Una altra vegada.
En Breu 