Ha arribat l’hora, haig de marxar.
Però, llavors, el cor comença a bategar-me a un ritme més ràpid del que sóc capaç de respirar i, de nou, les veus inconscients del meu cap m’omplen de tots els temors imaginables i algun que encara està per crear: “No ho podràs fer”, “faràs el ridícul”, “què diràs quan hi siguis?”, “i si et fan una pregunta estranya?”, “i si es riuen de tu?”, “com vols agradar-los?”…
Tot és tan irracional i en sóc tan conscient com incapaç de fer-ho callar. Els esforços per controlar-me són en va i em paralitzo.

No hi vaig.
He perdut.
Una altra vegada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s