L’Antonio maldorm sobre uns cartrons. Es desperta constantment patint perquè una nit quatre borratxos vinguin a divertir-se a costa del seu cos.
En un d’aquests despertars, veu un paquet davant seu. Està ben embolicat però només el decora una senzilla etiqueta: “Felicitats”. Se’l mira estranyat, l’agafa i només apropar-se’l sent aquella olor que li recorda la vida corrent, ofegant i estressada de la que va decidir fugir.
Em vénen a avisar: “En 15 minuts comencem el festival”. No he deixat de tremolar des que he entrat al teatre. Per primera vegada faig un ball tota sola i tinc por. Molta por. No estic preparada per fer-ho. “10 minuts!” Tremolo més que mai. Vull marxar… De fet, marxo. Sí, me’n vaig. No vull fer el ball. M’aixeco i començo a caminar cap a la porta. “On vas?” em diu la professora. “Surto un moment a fora, vull prendre l’aire” li responc.
Ja sóc al passadís i començo a córrer. Travesso la primera porta i m’aturo de cop. Hi ha una nena ajupida en un racó. “Què fas aquí tota sola?” li pregunto. “Tinc por. No he ballat mai en un escenari tant gran i estic segura que m’equivocaré i faré anar malament a les meves amigues” em diu mirant-me amb els ulls plorosos. M’assec al seu costat i ens quedem una estona en silenci. La miro als ulls, li faig una abraçada i li dic: “Tots tenim una mica de por abans de sortir a l’escenari. Però veuràs que quan comencis a ballar tot desapareixerà i només sentiràs el teu cos movent-se al ritme de la música”. Li ofereixo la meva mà i afegeixo: “Anem? Avui tornarem a ballar per superar les nostres pors”.
Em desperto. Faig tard. I els meus fills també fan tard. Ells han d’anar a l’escola i jo tinc una reunió important a primera hora. Els crido, m’hi enfado i ens enfadem. Arribo a la feina corrent. Vaig a obrir la porta de la sala però està tancada. “La reunió s’ha anul·lat, el jefe s’ha agafat el matí lliure”.
Obro el mail. Haig de fer un informe. Tinc son. Faig cafè. Envio un whatsapp: “carinyo avui he cridat als nens sense motiu, quina merda…”. Em respon: “Molts nervis últimament… intenta estar tranquil·la. Al vespre quan arribis en parlem. T’entendran.” Torno a la taula i em poso a treballar.
Tinc el cap com un bombo. Per fi he pogut enviar l’informe. Rebo un mail: “L’informe no havia de ser així. Em sap greu, potser no m’he explicat bé”. Començo de nou. Dinaré a la taula per poder anar avançant.
Miro per la finestra, fa molt bon dia. Reunió urgent. Ens esbronquen. No fem prou per arribar als objectius. Tothom surt de la reunió enfadat. Miro l’hora. Envio un missatge: “arribaré tard. Fes un petó als nens”. M’assec a la taula. Estic dispersa. M’haig de concentrar. Faig un altre cafè.
És tard. No puc més i l’informe no s’acaba. Rebo un missatge: “Els nens ja dormen. Et queda molta feina, encara? Molts ànims!”. Tinc ganes de plorar. Respiro fondo. Tanco l’ordinador. Pujo al despatx del jefe: “Perdona, marxo…”. Em talla: “Ja m’has enviat l’informe? No l’he rebut”. Segueixo: “…marxo per sempre, avui he decidit recuperar la meva vida.”
Avui sopem a casa. Feia temps que no sopàvem junts a casa. Aquests últims dies hem estat poc “nosaltres” i més “tu i jo”. Així, per separat. Però t’estimo i avui t’ho penso dir més decidit que mai.
He preparat un bon sopar i dues copes de vi presideixen la taula. Arribes, et treus la jaqueta, em mires i fas un petit somriure. T’apropes, fas un petit glop de vi i amb cara de pena em dius “hem de parlar”.
Jo bec la copa sencera i començo a tremolar.
Avui sí. Ho tinc clar.
Quan entris al metro, et miraré als ulls i t’ho diré: “M’encantes i estic segur que ets millor, fins i tot, del que m’he imaginat totes aquestes setmanes”.
Però et veig i el cor em cau a terra. Apareixes tu amb ella. I avui no em mires…
