Comiat

Comiat
S’abracen. Amb aquella força i la durada dels que saben que queda molt per la propera. “Són només 6 mesos, passarà ràpid”. “Segur que sí”. Es miren als ulls. Es fan un petó. I no deixen de mirar-se fins que ella puja al vagó i el tren marxa definitivament.
Ell es gira i després d’un sospir agafa el mòbil i envia un missatge: “Ja està, carinyo, tenim 6 mesos per nosaltres sols. Quedem a casa?”

Olor de cafè

Olor de cafè
Fa poc que m’he independitzat. Encara avui m’he llevat i no sabia ben bé on era fins al cap d’uns minuts. Els primers dies he estat sol, però ahir ja es va poder instal·lar el meu company de pis, intueixo que ens portarem bé.
Sortint de l’habitació he sentit olor de cafè fet amb màquina italiana. Tota la casa feia aquesta olor. Fins i tot he necessitat tancar els ulls per sentir millor l’aroma de cafè.
He agafat el mòbil i li he escrit al meu pare. “Papa, anem d’excursió avui?”. Els últims mesos hem parlat molt poc i hem deixat de compartir aquelles llargues caminades a muntanya. “Sí, és clar. Agafo el gos i et passo buscar”. “No, papa, vinc jo, que vull una mica de cafè i estic segur que n’has preparat. Sento l’olor des d’aquí”.

Avui has de ser el gran líder que tothom necessita

Avui has de ser el gran líder que tothom necessita
En Toni s’ha posat la seva jaqueta “avui has de ser el gran líder que tothom necessita”, ha agafat la maleta “sóc fort i inflexible”, ha pujat el cotxe marca “que vegin que sóc el millor” i ha anat a les oficines “que es noti que tenim diners”.
Al cap d’una estona li ha sonat el seu mòbil marca “treballo 24h” però, a diferència d’altres ocasions, ho feia amb la melodia “tinc males notícies”.
Ha acabat la conversa “cop de realitat en tota la cara”. S’ha tret la jaqueta, ha deixat la maleta i ha sortit de les oficines a peu vestit “d’avui començo un nou projecte: Jo”.

Fugir

Fugir

L’Antonio maldorm sobre uns cartrons. Es desperta constantment patint perquè una nit quatre borratxos vinguin a divertir-se a costa del seu cos.
En un d’aquests despertars, veu un paquet davant seu. Està ben embolicat però només el decora una senzilla etiqueta: “Felicitats”. Se’l mira estranyat, l’agafa i només apropar-se’l sent aquella olor que li recorda la vida corrent, ofegant i estressada de la que va decidir fugir.

Tinc por. Molta por.

Tinc por. Molta por.

Em vénen a avisar: “En 15 minuts comencem el festival”. No he deixat de tremolar des que he entrat al teatre. Per primera vegada faig un ball tota sola i tinc por. Molta por. No estic preparada per fer-ho. “10 minuts!” Tremolo més que mai. Vull marxar… De fet, marxo. Sí, me’n vaig. No vull fer el ball. M’aixeco i començo a caminar cap a la porta. “On vas?” em diu la professora. “Surto un moment a fora, vull prendre l’aire” li responc.
Ja sóc al passadís i començo a córrer. Travesso la primera porta i m’aturo de cop. Hi ha una nena ajupida en un racó. “Què fas aquí tota sola?” li pregunto. “Tinc por. No he ballat mai en un escenari tant gran i estic segura que m’equivocaré i faré anar malament a les meves amigues” em diu mirant-me amb els ulls plorosos. M’assec al seu costat i ens quedem una estona en silenci. La miro als ulls, li faig una abraçada i li dic: “Tots tenim una mica de por abans de sortir a l’escenari. Però veuràs que quan comencis a ballar tot desapareixerà i només sentiràs el teu cos movent-se al ritme de la música”. Li ofereixo la meva mà i afegeixo: “Anem? Avui tornarem a ballar per superar les nostres pors”.

Faig tard

Faig tard

Em desperto. Faig tard. I els meus fills també fan tard. Ells han d’anar a l’escola i jo tinc una reunió important a primera hora. Els crido, m’hi enfado i ens enfadem. Arribo a la feina corrent. Vaig a obrir la porta de la sala però està tancada. “La reunió s’ha anul·lat, el jefe s’ha agafat el matí lliure”.

Obro el mail. Haig de fer un informe. Tinc son. Faig cafè. Envio un whatsapp: “carinyo avui he cridat als nens sense motiu, quina merda…”. Em respon: “Molts nervis últimament… intenta estar tranquil·la. Al vespre quan arribis en parlem. T’entendran.” Torno a la taula i em poso a treballar.

Tinc el cap com un bombo. Per fi he pogut enviar l’informe. Rebo un mail: “L’informe no havia de ser així. Em sap greu, potser no m’he explicat bé”. Començo de nou. Dinaré a la taula per poder anar avançant.

Miro per la finestra, fa molt bon dia. Reunió urgent. Ens esbronquen. No fem prou per arribar als objectius. Tothom surt de la reunió enfadat. Miro l’hora. Envio un missatge: “arribaré tard. Fes un petó als nens”. M’assec a la taula. Estic dispersa. M’haig de concentrar. Faig un altre cafè.

És tard. No puc més i l’informe no s’acaba. Rebo un missatge: “Els nens ja dormen. Et queda molta feina, encara? Molts ànims!”. Tinc ganes de plorar. Respiro fondo. Tanco l’ordinador. Pujo al despatx del jefe: “Perdona, marxo…”. Em talla: “Ja m’has enviat l’informe? No l’he rebut”. Segueixo: “…marxo per sempre, avui he decidit recuperar la meva vida.”

Lliure

Lliure
M’he tornat a enfadar amb en Miquel. Un altre cop. Som amics de tota la vida, però últimament només ens barallem. Sense motiu. Bé… sí… per un motiu: que n’estic bojament enamorat. Ell no ho sap… Ningú ho sap.
I estic cansat. Cansat de no poder compartir el que sento per en Miquel. De no poder ser qui realment sóc. Cansat d’estar enamorat i no poder-ho dir a ningú…
Però avui tot ha canviat. Com cada divendres, tocava dinar a casa l’àvia. M’ha preguntat que com estava i he començat a parlar-li d’en Miquel, de la nostra última enganxada i de com era possible que la relació amb el meu millor amic fos d’aquesta manera. Al cap d’una estona d’escoltar-me, s’ha aixecat, m’ha posat la mà a l’espatlla i mirant-me amb tendresa m’ha dit: “Joan” – ha fet una pausa, un petit somriure, i amb aquella barreja de saviesa i amor que només tenen les àvies, ha afegit – “a mi ja em va tocar viure amb algú a qui no estimava. Això és d’una altra època. Sigues tu. Sigues lliure.”

Dues copes de vi

Dues copes de vi

Avui sopem a casa. Feia temps que no sopàvem junts a casa. Aquests últims dies hem estat poc “nosaltres” i més “tu i jo”. Així, per separat. Però t’estimo i avui t’ho penso dir més decidit que mai.
He preparat un bon sopar i dues copes de vi presideixen la taula. Arribes, et treus la jaqueta, em mires i fas un petit somriure. T’apropes, fas un petit glop de vi i amb cara de pena em dius “hem de parlar”.
Jo bec la copa sencera i començo a tremolar.